Esbossos i detalls de la decoració interior dels Nous Apartaments a les Golfes de la Casa Milà.

Autor: Francisco Juan Barba Corsini

Data: 1953 - 1955

Tipus: Dibuix

Fons / Ens dipositari: Arxiu Històric del COAC

1953 - 1955

Obra desapareguda

Francisco Juan Barba Corsini

Nous Apartaments a les Golfes de la Casa Milà

Adreça Pg. de Gràcia, 92 Barcelona

Altres Denominacions Nous Apartaments a les Golfes de La Pedrera

Categoria Interior

Edifici

Tipologia Habitatges Plurifamiliars (entre mitgeres)

La zona de golfes de La Pedrera era, a més de dipòsit de trastos inútils, un veritable niu de rates quan em van encarregar estudiar una solució que permetés incorporar-la a la part útil i rendible de l’edifici.

L’estructura és senzilla i molt interessant. El terrat descansa directament sobre arcs parabòlics d’envà distanciats uns 80cm, les claus dels quals vénen enllaçades per nervis de maó que segueixen directrius catenàries.

El plantejament era Iògic: uns anells de pas al voltant dels grans patis centrals donen entrada a les diverses unitats, que a l’interior aprofiten l’alçada dels sostres ondulats mitjançant altells formant “dúplex”.

A partir del projecte, el veritable tauler de dibuix ha estat el mateix terra de la planta, amb un ferm propòsit de defensar “l’honradesa arquitectònica tant a l’estructura com als materials”, valorant una solució com més senzilla millor, fins i tot a costa de la perfecció de l’acabat. A aquesta idea m’he aferrat per fugir del decorativisme i barroquisme que m’han assaltat, com és lògic, en un ambient exuberant de formes, rebutjant la utilització de materials manufacturats en indústries que el nostre país no té.

Tots han estat materials senzills, fins i tot elementals. Assajos amb maó vulgar cru, refractaris de diverses classes, ceràmics, pedres, pi gallec en algun revestiment… En xapats de cuinetes i banys després d’algun assaig en vidrats he tornat a la rajola, material de grans possibilitats, que he tractat en grups de 3 o 4 colors per peça. Crec que el major èxit aconseguit ha estat amb materials terrosos, particularment amb els refractaris per la seva calenta i vibrant qualitat.

Treballant en un medi orgànic sense cap altre peu forçat que l’estructura, lliure de la presó de la retícula i de l’angle de 90 graus, lògica conseqüència d’una normalització industrial o de la utilització de murs de càrrega, però sense justificació en projectes d’estructures obertes que permeten concebre un món més lliure i proper a la natura que no va ser creada en quadrícula, he arribat a la conclusió que hem de treure partit de l’estat de la nostra indústria, permetent certes llibertats de projecte que no serien acceptables en països més avançats, per aconseguir una arquitectura més humana i atractiva.

Facilitar la vida amb el mínim esforç i la màxima sensació de benestar, cercant mínimes distàncies en els desplaçaments i adaptant a aquests traçats les línies de tancament dels ambients els tancaments dels quals queden diverses vegades flotant en planta i alçat.

Impossible normalitzar una altra cosa que la idea fonamental; he pogut crear un element “estàndard” que regula les funcions entre la cuineta i la zona de dormir, gran armari policromat que ha simplificat molt la feina.

Assajos de policromia contrastada, gammes de colors d’un mateix ordre i fons neutres amb parts policromades. La classe de pintura emprada és la cola; al meu entendre, és la que dóna millor qualitat.

S’han hagut d’inventar tots els mobles, atès que no s’ha trobat res decent al mercat. Fins i tot hem hagut d’inventar la butaca Saarinen, ja inventada.

Com a experiència, una cadira de respatller i seient continu i un grup inspirat en el “puf” moro en un últim apartament que recull les experiències de tots els altres i on he intentat respectar al màxim l’honradesa arquitectònica en formes i materials.

Després de viure La Pedrera diàriament durant més d’un any, he conegut Gaudí, veritable mestre de la nostra més valenta arquitectura funcional.

“La Pedrera” va començar l’any 1905, quan Gaudí tenia 53 anys, per als Srs. Milà de Barcelona, acabant-se el 1910. És una de les obres més importants, a banda del Temple Expiatori de la Sagrada Família, del genial arquitecte.

Autor: Francisco Juan Barba Corsini

Font: Cuadernos de Arquitectura, núm. 22 Francisco Juan Barba Corsini

Es tracta de la darrera obra civil de Gaudí, on posa tot l’èmfasi en l’experimentació amb l’estructura i opta per solucions arriscades i ben diferenciades dels procediments tradicionals. Els peus drets portants són de pedra calcària del Garraf, combinats amb elements metàl·lics, i es dimensionen i configuren segons la casuística de la seva posició concreta. Els forjats són de bigues metàl·liques, que segueixen un ordre irregular d’acord amb la configuració de la planta. Les façanes al carrer es fonen amb els pilars perimetrals en un sistema monolític i autoportant. Gaudí es proposa desvincular les formes del seu contingut matèric i cercar una síntesi entre l’abstracció i l’evocació dels elements de la natura. Això el porta a convertir l’edifici en un gran monument dedicat a la Mare de Déu, que havia de coronar la casa com si aquesta només en fos un pedestal. L’ajut d’un enginyer naval o les formes suggerides a la coberta revelen un Gaudí precursor de l’arquitectura moderna, interessat a alliberar-se de les filades de maçoneria, dels ordres o del pes dels materials constructius. La Pedrera és una obra totalment inacabada que resol cada repte espacial i constructiu per mitjà de solucions inèdites i de vegades incomprensibles.

Nous Apartaments a les Golfes de la Casa Milà

Francisco Juan Barba Corsini

La zona de golfes de La Pedrera era, a més de dipòsit de trastos inútils, un veritable niu de rates quan em van encarregar estudiar una solució que permetés incorporar-la a la part útil i rendible de l’edifici. L’estructura és senzilla i molt interessant. El terrat descansa directament sobre arcs parabòlics d’envà distanciats uns 80cm, les claus dels quals vénen enllaçades per nervis de maó que segueixen directrius catenàries. El plantejament era Iògic: uns anells de pas al voltant dels grans patis centrals donen entrada a les diverses unitats, que a l’interior aprofiten l’alçada dels sostres ondulats mitjançant altells formant “dúplex”. Idea rectora. A partir del projecte, el veritable tauler de dibuix ha estat el mateix terra de la planta, amb un ferm propòsit de defensar “l’honradesa arquitectònica tant a l’estructura com als materials”, valorant una solució com més senzilla millor, fins i tot a costa de la perfecció de l’acabat. A aquesta idea m’he aferrat per fugir del decorativisme i barroquisme que m’han assaltat, com és lògic, en un ambient exuberant de formes, rebutjant la utilització de materials manufacturats en indústries que el nostre país no té. Materials. Tots han estat materials senzills, fins i tot elementals. Assajos amb maó vulgar cru, refractaris de diverses classes, ceràmics, pedres, pi gallec en algun revestiment… En xapats de cuinetes i banys després d’algun assaig en vidrats he tornat a la rajola, material de grans possibilitats, que he tractat en grups de 3 o 4 colors per peça. Crec que el major èxit aconseguit ha estat amb materials terrosos, particularment amb els refractaris per la seva calenta i vibrant qualitat. Formes. Treballant en un medi orgànic sense cap altre peu forçat que l’estructura, lliure de la presó de la retícula i de l’angle de 90 graus, lògica conseqüència d’una normalització industrial o de la utilització de murs de càrrega, però sense justificació en projectes d’estructures obertes que permeten concebre un món més lliure i proper a la natura que no va ser creada en quadrícula, he arribat a la conclusió que hem de treure partit de l’estat de la nostra indústria, permetent certes llibertats de projecte que no serien acceptables en països més avançats, per aconseguir una arquitectura més humana i atractiva. Llei d’ordenació de planta. Facilitar la vida amb el mínim esforç i la màxima sensació de benestar, cercant mínimes distàncies en els desplaçaments i adaptant a aquests traçats les línies de tancament dels ambients els tancaments dels quals queden diverses vegades flotant en planta i alçat. Estudiant les perspectives des dels punts fonamentals: dormir, menjar i estar. Normalització. Impossible normalitzar una altra cosa que la idea fonamental; he pogut crear un element “estàndard” que regula les funcions entre la cuineta i la zona de dormir, gran armari policromat que ha simplificat molt la feina. Color. Com a mediterranis de sang vermella i mar blava, no podem veure la vida en blanc i negre; el color és la nostra quarta dimensió a l’arquitectura. Assajos de policromia contrastada, gammes de colors d’un mateix ordre i fons neutres amb parts policromades. La classe de pintura emprada és la cola; al meu entendre, és la que dóna millor qualitat. Mobiliari. S’han hagut d’inventar tots els mobles, atès que no s’ha trobat res decent al mercat. Fins i tot hem hagut d’inventar la butaca Saarinen, ja inventada. Com a experiència, una cadira de respatller i seient continu i un grup inspirat en el “puf” moro en un últim apartament que recull les experiències de tots els altres i on he intentat respectar al màxim l’honradesa arquitectònica en formes i materials. Conclusió. Després de viure La Pedrera diàriament durant més d’un any, he conegut Gaudí, veritable mestre de la nostra més valenta arquitectura funcional. “La Pedrera” va començar l’any 1905, quan Gaudí tenia 53 anys, per als Srs. Milà de Barcelona, acabant-se el 1910. És una de les obres més importants, a banda del Temple Expiatori de la Sagrada Família, del genial arquitecte.

Premi FAD

Finalista. Categoria: Interiorisme - Interiors d’Ús Públic, Comercial i Professional

L’adequació dels soterranis de La Pedrera per a Auditori i Sala Gaudí, intenta ser molt neutra i respectuosa amb el que queda de l’obra original. No es tracta d’una restauració que intenti tornar-ho tot a l’origen. Es tracta de no afegir, de ser neutre i discret i d’evitar imitacions gaudinianes. Calia assumir els reforços estructurals necessaris, el pas de les instal·lacions i complir les actuals normatives.

Auditori Caixa Catalunya: 185 butaques, llotges laterals per 78 seients extensible al pati exterior de 110 m², dos cabines de traducció simultània, una sala de control, tres pantalles per sessions cinematogràfiques i audiovisuals, i un escenari amb una tarima tècnica per conferències, col·loquis, espectacles teatrals o musicals de petit format.

Sala Gaudí: 92 seients, una sala de control interconnectada amb les cabines de traducció i control de l’Auditori, una pantalla i un espai per espectacles i actes polivalents sense un escenari fix.

Espais generals: Una rampa/vestíbul d’entrada, un cancell, dos guarda-robes, vuit lavabos, un lavabo per minusvàlids, dues zones de camerinos amb lavabos, dutxes i vestuaris, una cuina-office i una sala d’invitats.

Dibuix

Esbossos i detalls de la decoració interior dels Nous Apartaments a les Golfes de la Casa Milà.

Arxiu Històric del COAC

2:15

Objectes Enllaçats | Joaquim Ruiz Millet i la cadira Pedrera de Francisco Juan Barba Corsini

Apunts 10

La domesticitat que habitem per Laura Bonell